La cultura està viva

La cultura popular està aturada. En plena crisis sembla que les seues ones tenen tanta força que arrasen amb tot allò que és fica per mig, arribant mar endins, i ben endins on tot és silenci i calma. I és que arriba l’últim trimestre de l’any 2020 ple de negativitat i silenci. La cultura del «poble per al poble» ha cessat de cop i volta des de març. Aquesta crisi ha suposat un canvi d’escenari, situant a la cultura popular en un espai de seguretat i confiança front la covid.

El 25 de novembre, és la data elegida per l’ONU per designar el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra la Dona al 1999. Quan parlem de violència de gènere assolim la representació d’una violència física al cos d’una dona. Un cos que és fet pols, perforat, mutilat, violat o assassinat. Aquesta violència física és fa ressó de molts titulars de notícies arran del mon periodístic i és subjecte de lleis insuficients que mai aconsegueixen posar la fi a aquests actes cruels. Ara bé, com i perquè és produeixen aquests actes terrorífics tant directes? És evident: cal reflexionar al voltant de si la violència de gènere és reduïda només a la violència física que ens arriba al cap de primer cop.

Es clar que si parlem de violència física haurem de parlar doncs, del cos de la dona. Al cos femení li ha estat negat el goig del plaer generalment i, el goig del cos en moviment particularment. És una de totes les imposicions socials (o millor dit, de les creences androcèntriques) que afirmen que la força, l’agilitat i la destresa són atributs masculins. Aquesta imposició ha estat tant arrelada, que va situar a les dones al marge de la vida pública i, va invisibilitzar els seus actes quedant a un marge més privat. La nostra estimada cultura popular, en particular el moviment muixeranguer, va ficar-se les ulleres i va començar un viatge per paradisos nous, identificant la riquesa que la dona pot oferir al mon cultural.

Començant a entendre que hi ha una violència que no és física, ni directa, que no és conscient, ni explícita, no assassina. És tracta de la violència simbòlica. Una violència que ha de veure amb les desigualtats culturals i històriques; que ha de veure amb la construcció d’un cos sexuat; una violència que està relacionada amb un plantejament inicial de domini i superioritat. I es que «la violència simbòlica és l’enorme treball previ que assegura la dominació, que afavoreix l’adquisició d’hàbits de dominació i submissió en ambdós gèneres» (Inés Alberdi i Natalia Matas). Aquesta violència es pot veure en les representacions culturals, enteses com patrons repetitius que determinen què fan les dones i què fan els homes. Que tenen la importància de transmetre codis col·lectius al voltant de la masculinitat i la feminitat. Aquestes construccions culturals es troben a totes les esferes de la vida, ja siguen en àmbits públics, privats, laborals, o d’oci. També a la cultura popular valenciana.

Cossos en moviment

Les construccions culturals estan relacionades amb el paper històric de les dones com objectes- subjectes. La seua anàlisi ha permès establir una revisió de les fonts de desigualtats en tots el àmbits socials. La seua anàlisi ha estat espentada per un moviment de molts anys, un moviment social i polític: el Feminisme. El 25 de novembre va ser la data elegida per l’ONU per designar el Dia Internacional de l’Eliminación de laViolènica Contra la Dona al 1999. Però aquesta data està precedida per aquest gran moviment social de dones que varen incidir molt en la violència pel fet de ser-ho, fent front al silenci i la calma.

La muixeranga és un ball de cossos en moviment, amb contacte continu, mans, peus, caps, pits junts que de manera col·lectiva i social representen una forma de créixer, de fer i de ser unes amb les altres; la muixeranga és a més un acte comunitari ple de simbolisme. Actualment ja podem parlar de colles muixerangueres expandides per tot el territori valencià, formades per dones i homes, per gent menuda i gent gran. La muixeranga és una constel·lació de relacions socials i, ha treballat per guanyar-se un espai dins de l’univers cultural valencià. Potser, en aquestes circumstàncies, és l‘hora de que la muixeranga treballe per a la muixeranga, perquè la muixeranga també és poble, la muixeranga és família, la muixeranga és colla.

La violència cap a les dones no és un fet actual doncs, i el feminisme com a moviment social continuarà col·locant la mirada en les construccions socials com base de desigualtats i discriminacions. Entenent que la vida ha de estar al centre, que la vida és temps i que no avançar és retrocedir.

La muixeranga ha aturat la seua activitat, ha apostat per la vida, com sempre. Però es precís repensar quina és la estructura sòlida per tocar el cel. Fer cura dels vincles de compartència i cooperació per no perdre l’equilibri. Sols aixì podrem dir que la muixeranga està en moviment, creix, fa i és. Potser aquest 2020 ens ha esbrinat que la muixeranga és més que la construcció de torres humanes. La muixeranga és a més un moviment social i com tal, la muixeranga està viva.

Aquest article es va publicar el divendres 20 de novembre de 2020 al suplement TERRA DE MUIXERANGUES del diari Levante i està disponible en el següent enllaç: 

https://www.levante-emv.com/cultura/panorama/2020/11/20/cultura-viva-23518978.html